Infinits senders dibuixen laberints que travessen l’espai espectral. Però no són més que els fins que mantenen cohesionat el so: no podem sentir aquests senders ni les infinites melodies que amaguen, sacrifiquem la seva identitat individual en benefici de la integritat del so. Sentim la forma del laberint però no és tal cosa per a nosaltres perquè no ens hi podem perdre.

 

Si poguéssim, trobaríem qualsevol música imaginable amagant-se darrera del so d’un motor de cotxe o una textura orquestral suficientment densa. Les dinàmiques i la major part de les qualitats sonores estarien fora de lloc però les notes podrien ser-hi, encara que fos tan sols dèbilment en la ressonància d’un plat. I lo únic que ens priva d’aquesta percepció és allò que ens fa capaços d’apreciar un determinat “color” en el so quan tots els fils formen una corda i el bosc no ens deixa veure els arbres.

 

Però, entrenant l’oïda, un pot obrir un petit espiell cap el mon de l’espectre sonor. Fer-ho és el treball de l’enginyer de so, i dels músics, que tenen multitud d’espiells. S’ha teoritzat que molts sistemes harmònics son distorsions d’allò que podem veure a l’altre banda, arribant a l’extrem de l’espectralisme, que és la fantasia fractal de l’arquitecte que només disposa de petits laberints per construir-ne un de gran. Aquests diferents nivells en ocasions s’assimilen un a l’altre i confonen la nostra percepció, de manera similar a com un pot mirar un arbre i veure en ell un petit bosc en comptes d’un conjunt de branques, i en altres ocasions el gran laberint és exposat com si fos una gran pintura del que hi ha a l’altra banda de l’espiell. És un exercici creatiu sobre l’anàlisi del so.

 

“Unearthed Utterance” (veu desenterrada) és un exercici del mateix tipus. En aquesta peça, un tros de so (una peça sencera d’un compositor sencer, de fet) va ser utilitzat com la peça d’un escultor. Inclús un so amb una textura relativament simple com aquest amaga molta densitat espectral. Amb tan sols quatre veus diferents cantant en una harmonia còmoda un esperaria trobar pocs harmònics, molts d’ells compartits entre dues o més veus. Però la complexitat estadística en el domini espectral de transitoris, reverberació, la pronuncia de consonants, soroll ambiental i artefactes d’àudio (tot això present a l’enregistrament utilitzat) va crear un laberint molt més intrincat un cop representat el so com a combinació de tons purs.

 

Però donat que la densitat era així i tot relativament baixa va resultar com si la meva pedra d’escultor estigués plena de forats: hi podia cisellar quelcom però no qualsevol cosa. A més a més els fils poden ser força llargs en ocasions de manera que una decisió presa sobre un punt de la pedra delimitaria les meves accions en un altre punt. Hi havia moltes figures amagades a la pedra esperant ser descobertes però les possibilitats estaven limitades lo qual feia el procés verdaderament interessant per mi perquè m’obligava a explorar molt i poder descobrir música escrita per ningú i comisariar, dins de les meves delimitacions, què formaria part de la peça dinal, que no tindria cap relació amb la essència musical d’allò que hi havia abans.

 

La baixa densitat, l’harmonia específica i la longitud dels fils no eren les úniques limitacions benvingudes: les dinàmiques, el vibrato i l’articulació de la veu evaporada han quedat fossilitzats en aquest murmurar destil·lat de tons purs.