Aquesta peça parteix d'una gravació en cassette de quan era petit. En aquella gravació la meva germana estava cantant però jo aconseguia fer-me amb el micròfon en un moment i, en comptes de cantar, em vaig posar a repetir la paraula "nivulat", que significa "núvol" en menorquí. Sempre he recordat aquell moment perquè va ser un dels primers records que tinc d'experimentar amb el so. En aquesta peça he utilizat aquest bucle, "nivulat nivulat…" com si fossin núvols que van passant al llarg de la peça, sempre calmats i en constant moviment i transformació, i per sota d'aquests núvols que es transformen però que d'alguna manera son sempre estàtics he volgut crear un mon més frenètic, de sorolls i brillantors que no paren quietes, en contraposició a aquesta capa contemplativa que ho cobreix tot. Com que el so de tota la peça es desprén únicament dels 10 o 15 segons de gravació, la peça està inundada dels sorolls propis de la cinta magnètica. Aquests sorolls son part del record, ja que ens remeten a una època i ens mosteren, mitjansant la degradació del so, el temps transcorregut. Per això, he optat per utilitzar aquest soroll com a material principal de la peça, juntament amb la veu, i treballar el processat sonor de tal manera que es faci evident l'origen analògic dels sons i, al mateix temps, el caracter digital dels processos, creant així un pont entre el passat i el present.