"Love and Tensor Algebra" fou escrita especialment par al Discordian Community Ensemble, un ensemble especialitzat a treballar l'escletxa entre la composició i la improvisació. En aquesta peça s'utilitza la indeterminació per arranjar els diferents materials en el temps. La peça sencera funciona com una màquina abstracta: hi ha una sèrie d'"inputs" (materials o gests tocats per algun dels instruments) que són processats per altres membres de l'ensemble. En escoltar un material específic que, a la partitura, està lligat a una sèrie de possibles "outputs", el següent intèrpret selecciona un dels possibles "outputs" i el toca. Aquest nou material està al mateix temps lligat a un grup d'altres possibles materials per ser tocats per un altre músic, i així successivament de tal manera que les eleccions que cadascú pren determinen l'ordre resultant dels materials.

​

Aquesta estructura mecànica està en consonància amb el tema de la peça, il·lustrat per les paraules d'un poema que es troba en la versió anglesa (traduïda, o més bé recomposta, per Michael Kandel) del llibre "Ciberiada" de Stanisław Lem. El poema apareix al mig d'una història on un dels dos protagonistes (dos "constructors" cibernètics) crea una màquina capaç d'improvisar elaborats poemes. Un "electrobard". A causa de la rivalitat entre els dos personatges, l'altre constructor posa la màquina a prova exigint poemes cada vegada més elaborats. Un dels poemes improvisats per la màquina parla d'amor i àlgebra de tensors i conforma, en versió reduïda, la lletra d'aquesta peça, com si tot l'ensemble s'hagués convertit en la màquina recitant el poema.